El domingo 6 de mayo participé en el Campeonato de España Individual y por Selecciones Autonómicas que se disputó en los alrededores del pueblo Parada do Sil, Galicia. Allí, en unas tierras empapadas de agua y con mucho barro, corrimos una distancia de 33km con 2220m de desnivel positivo.
Esta cita fue un gran desafío para la selección catalana, y entre los cadetes, juniores y séniores formamos un numeroso rebaño, listos para darlo todo y pasar el fin de semana lo mejor posible.
No os voy a mentir, para mi fue un fin de semana complicado porque sabia que tendría que estar muy dispuesta a sufrir para compensar mi forma física. Necesitaría una buena dosis de coraje para conseguir un resultado óptimo. Unas semanas antes empecé a sentir una molestia que no me dejaba entrenar bien y que me obligó a cambiar muchos entrenamientos e incorporar varios días de descanso para llegar al campeonato en las mejores condiciones posibles. De hecho, ahora me resulta un poco difícil comprender todo lo ocurrido y el motivo por el que seguí entrenando, pero como no me dolía demasiado aguanté. A veces somos así, ¿no? Un poco bestias ¡!…
Así pues, comencé la carrera motivada y durante unos cuantos km corrí a poca distancia de Oihana Kortazar. Primero, las sensaciones eran buenas e iba disfrutando del recorrido que estaba muy afectado por las condiciones meteorológicas de los días anteriores. Corrimos por arroyos en vez de senderos, con agua hasta las rodillas e incluso hasta las caderas en alguna ocasión. ¡Muy refrescante! Pero entonces ya empecé a notar que estaba cargando demasiado la pierna buena y me temía lo peor. Fui avanzada por mi compañera de equipo Silvia Leal que iba muy fuerte y siguió a Oihana de cerca. Yo entonces iba en tercera posición, pero tuve que aflojar mi ritmo. Finalmente, me avanzó Blanca Serrano en la última subida de unos 3km hasta la meta.
Al final, fui la cuarta chica en cruzar la línea de llegada. Terminé la prueba con un estado de fatiga muscular mayor de lo habitual, que me ha obligado ahora mismo a tomar un pequeño respiro para recuperarme de esta aventura. A pesar de esto, muy pronto volveréis a verme de nuevo corriendo por el monte, que es lo que más me gusta!
Después de unas semanas de tranquilidad, parece que la temporada ha empezado con ritmo de avalancha. Ayer disputamos la primera prueba de la Copa de España y hoy se pone en marcha la cuenta atrás para el Campeonato de España que se celebra en tres semanas en tierras Gallegas.
Para esta primera competición de la copa nos desplazamos a Cuenca, la ciudad de las casas colgantes, situada a una altitud de unos 945m. De ahí saldríamos para correr 32km con 1950m de desnivel positivo por sendas y pistas muy rápidas en los alrededores del municipio. El terreno conquense no se presta a hacer un recorrido con grandes desniveles abruptos, pero como comprobamos, sí para un circuito más bien ondulado con un total de doce subidas y bajadas.
En este punto de la temporada creo que fue una prueba con incógnitas para muchos corredores. En parte por ese perfil tan poco habitual y también, por el estado de forma de cada uno. Había un gran nivel de corredores tanto masculino como femenino.
En la carrera femenina, la campeona mundial Oihana encabezó la competición desde el principio hasta el final, aunque Ana Conde no se lo hizo fácil. Yo iba en tercera posición durante los primeros 31km. Pasé por muchas sensaciones, tanto buenas cómo de fatiga. En los últimos mil metros cuando ya casi creía que conseguiría el tercer puesto, sentí pasos rápidos y ligeros detrás… Tiene que ser otra chica pensé… Seguí corriendo como pude, pero no me concentré y me caí de bruces.
Me levanté rápidamente para seguir, pero poco tiempo después del percance, me adelantó mi compañera Mònica Ardid y ya no encontré el ánimo ni las fuerzas para luchar por el pódium.
Aun así, creo que ha sido un buen comienzo y estoy muy satisfecha con la cuarta posición. Espero seguir con buena salud y poder dar un poco de guerra durante las próximas carreras.
L’11 de març vaig participar per primera vegada en la cursa per muntanya del meu poble, la cursa de les Fonts. Des de 2010 aquesta cursa forma part de l’Ultra Trail de les Fonts, sent l’etapa final de les tres etapes de l’UTF.
Córrer a casa resultà ser una cosa molt diferent a córrer fora. Estava més nerviosa que habitualment, però l’amabilitat dels volutaris m’ajudaren a controlar els nervis i a preparar-me per als 27km que tenia davant.
Vam sortir tranquils, tant els corredors que fèiem només una prova com els ultra fondistes que ja n’havien fet dues els dies anteriors. I a mesura que ens anàvem adinsant en les muntanyes, les distàncies entre els corredors anaven augmentant.
Jo anava al meu ritme, però no sabia si aquest era bo o no, perquè després dels crossos que havia corregut a l’hivern havia perdut les sensacions per als ritmes de la muntanya. D’aquesta manera vaig anar fent i passar per les Coves d’en Castells, la Font de Perera, la Vall d’Infern, i les Ombries de Paüls fins arribar dalt a la Coscollosa, el cim més alt de la cursa.
Allí també estava el famós fotògraf Ramon Ferrer que em va animar dient “¡estás que te sales!” i aquestes paraules em van despertar i ajudar a emprendre la segona part de la cursa amb força. Vaig avançar uns corredors i baixar en bones sensacions, fins els últims 3km quan notava que el combustible se m’havia acabat i les cames deixaven d’obeir-me. Havia experimentat i corregut sense menjar o prendre gels, i això passava factura. Així doncs, em va tocar patir durant aquests últims km que quedaven, mentres que veia com les posibilitats de baixar de les tres hores se n’anaven. En un determinat moment, inclús, em va costar de resistir el pensament d’acabar la cursa caminant, però no vaig cedir, i, finalment vaig creuar la meta en 1a posició amb un temps de 3:02:50
Volia agrair els organitzadors per la feina feta i felicitar en Karim especialment per l’excel•lent organització.
El passat diumenge 4 de març va celebrar -se el 10Mil Amposta, una cursa totalment urbana organitzada pel Club BTT Montbike.
Aquesta primera edició fou també la primera prova del circuit de la Running Series 2012 on jo esperava fer una bona primera marca en aquesta distància.
Després d’una bona rebuda i ja posats els dorsals,vam començar a escalfar-nos. Feia un dia molt primaverenc i aviat ens va sobrar roba. Avans de la sortida, les cames em pesaven del cansament acumulat els dies anteriors, però la música i tot l’ambient esportiu m’animaven i em feien entrar ganes de fer una bona cursa.
Com no, la sortida fou molt rápida. De fet, tota la prova ho va ser. Faríem dues voltes a un circuitbonic que passava també pel pont antic d’Amposta.
El meu temps final va ser de 00:38:37, una marca de la que estic molt contenta i que espero poder millorar -encara que siguin només uns segonets- en alguna altra prova de la Running Series 2012.
Agrair el Club BTT Montbike la seva bona organització, que ben segur ha deixat a moltsatletes amb bon gust de boca i ganes de repetir!
Podis absoluts:
1r: Juan Carlos Xifre Cordero 2n: Juanan Fernandez Ramos 3r: Abderrahim El Qayed
1ª: Ragna Debats 2ª: Teresa Moya Ortega 3ª: Eva Pons Juan
Aquesta a edició de la Cameta Coixa, ha estat per a mi encara més especial que la de l’any passat, doncs els amics de Miravet varen convidar a la Selecció Catalana de curses de muntanya a passar tot el cap de setmana en aquest pintoresc poble. Ha sigut fantàstic i un luxe d’entrenar, xerrar i competir aquí, a les Terres de l’Ebre, amb els organitzadors i voluntaris de la cursa, la selecció, i els amics i companys del circuit, tots reunits per gaudir d’aquesta gran celebració.
Després de l’entrenament del divendres vaig fer cap al lloc de trobada i vam degustar un bon sopar abans d’anar a la casa rural on dormiríem. L’endemà al matí vam fer un rodatge per les muntanyes de Miravet guiats per JB, que alhora va ser un viatge a través de l’història del poble amb visita al castell templer inclosa. A la tarda no ens vam poder encantar i vam fer un segon entrenament més intens, treballant la tècnica de cursa en pujada.
Al vespre, -i ja amb la gana feta- les amfitriones de la casa rural ens tenien preparat un soparet deliciós amb productes de la terra, que conjuntament amb l’ambient que trobaríem el diumenge a la sortida, va donar-nos força pels 19km de cursa i 2400m de desnivell acumulat que ens esperaven.
El recorregut era divertit i bonic amb vistes precioses de l’Ebre, però també patidor, amb cinc pujades i baixades fortes. També era un circuit força tècnic que ens portava per unes crestes amb obstacles naturals de pedra i roca.
Cal destacar la pujada a la Talaia, on els corredors pujàrem acompanyats del so majestuós i màgic d’unes gaites, que ressonaven pel paisatge. Aquesta música l’interpretaven uns gaiters des del cim de la muntanya, un detall molt bonic que va animar als participants a pujar amb més força.
A l’arribada no va faltar de res, i tot estava perfectament organitzat com una gran festa de l’esport. Així doncs, després d’un bon dinar i el lliurament de premis, es va concloure amb èxit la cursa de Miravet i la concentració de la selecció a les Terres de l’Ebre.
El diumenge 12 de febrer vaig fer la primera cursa de muntanya de 2012, la 3a Cursa Lo Frare del poble Ginestar! Allí, sobre un recorregut molt variat de 22.3km i uns 1700m de desnivell acumulat, vaig viure les primeres sensacions en un primer tast de la temporada de muntanya!
No n’explicaré gaires coses més, perquè ho fa molt millor la Judit Bru en el seu programa d’esport del Canal 21.
Aquest hivern vaig participar en una sèrie de competicions d’atletisme de la modalitat cros.
Vaig tenir l’oportunitat d’entrenar amb el RFT, l’equip d’atletisme de Rafa Flores, en que s’entrenen uns ambiciosos velocistes, mig fondistes i fondistes.
Recordo molt bé el primer entrenament a la pista. Per una banda em va alegrar la companyia dels altres atletes, i em va semblar interessant la tècnica de cursa. Tanmateix, quan vam començar a fer progressius, al cap d’un quart de la primera volta ja em va començar a faltar la motivació. Instintivament vaig girar el cap en recerca d’unes vistes animadores, però me’n vaig adonar que no n’hi havia i que estava sola amb mi mateixa, que m’havia de centrar en les meves pròpies forces. Va ser un entrenament dur.
De mica en mica em vaig adaptar al córrer per la pista i terrenys plans, un procés tant mental com muscular.
Vaig participar en cinc crosos.
Primer el 23è Cross Ciutat de Valls (4/12/’11). Aquest cros tenia una distància de 4.380m i anava per una pista bona i planeta, però amb tendència de pujada i alguna rampa en la primera part, i tendència de baixada en la segona part. Havíem de fer tres voltes al mateix circuit. En aquest primer cros vaig posar-me les bambes de muntanya i vaig sortir des de darrere, perquè no tenia ni idea de quin ritme havia de portar. Durant la prova vaig poder avançar unes competidores fins arribar a córrer gran part de l’última volta en tercera posició absoluta. Llavors, a la recta abans de entrara meta, es va començar l’esprint, cosa per la qual no estava preparada. Em va avançar una corredora, i ni tan sols vaig intentar de lluitar amb ella. Però un segon més tard vaig sentir que se m’acostava una altra corredora, i llavors vaig actuar, pensant “una sí, però dues no!”. D’aquesta manera vaig acabar fent l’esprint i arribar a meta en la 4a posició, a dos segons de la tercera i un segon de la cinquena atleta.
Diferent a les curses de muntanya, als crosos es donen premis per categories d’edat i no pas pel podi absolut. Havia quedat 2a sènior i així vaig pujar al podi per rebre la corresponent copa.
Dues setmanes després vaig participar en el 31º Cross Ciutat de Benicarló (18/12/’11). Aquest cros tenia 4.330m i el circuit era pràcticament pla, però hi havia moltes corbes, alguns forats i desigualtats, i feia força vent, tots factors a tenir en compte en l’estratègia de competició. Vaig sortir amb les quatre primeres i intentar de fer una competició de menys a més com em pensava que farien elles. Ja estava més acostumada a córrer amb major velocitat i la sortida em va semblar “lenta”. La primera volta em va semblar quasi “agradable”. No obstant, a la segona volta la capdavantera va fer un canvi de ritme i es va escapar. També la segona noia es va allunyar de mica en mica i es va crear una petita lluita entre la quarta atleta i jo. Al final vaig quedar tercera absoluta i 2a sènior (Temps 00:15:30, 3:34min/km).
Segons diu la tradició dels corredors, l’últim dia de l’any 2011 s’ha de participar en una Sant Silvestre. Estava de vacances, i per tant no va ser la del meu poble Xerta, sinó la 1a Cursa dels Nassos d’Oliana. La cursa constava de 5.370m i 92.7m de desnivell positiu que vaig cobrir en 00:21:51. Vaig guanyar el 1r premi, un premi ben especial i divertit:
Afortunadament vaig trobar-li una casa a aquest nou amic, una en la qual podria viure una vida al camp sense ser sacrificat per menjar.
El diumenge 15 de gener vaig tornar a participar en un cros, el XXXIII Cros Ciutat de Vic. Resultà ser un cros molt especial. El circuit anava per un camp ondulat amb corbes, i per una zona amb arbres molt xula! En aquest tipus de terreny no es podia portar sabatilles d’asfalt o pista doncs m’havia posat les voladores de muntanya. Tanmateix, la terra era molla i durant l’escalfament les bambes se’m van omplir amb fang i em pesaven les cames. Una mica desanimada vaig començar a treure el fang amb una branca d’algun arbre. Ja només faltaven 10 minutets per la sortida i encara havia de passar pel control… Justament quan volia tornar a arrancar venia el Rafa amb unes sabatilles de claus que m’havia gestionat! I eren exactament de la meva mida! Me les vaig posar ràpidament i vaig córrer cap al control. Poc després es va donar el tret de sortida i corríem primer en un grupet d’unes sis noies, que es va desfer a mesura que els metres passaven. La meva companya d’entrenament Ingrid Pino va fer la seva cursa i aviat la perdérem de la vista… quina crack! I la meva companya de la selecció catalana de curses de muntanya Laia Andreu i jo vàrem córrer juntes durant tota la resta del trajecte de 3.680m. Uns 200 metres abans d’entrar a meta vaig augmentar el meu ritme, guanyar uns segonets i acabar en segona posició absoluta/ 1a sènior.
La següent setmana vam anar al Campionat de Catalunya de Clubs de Cros Curt (51è Cros de Sant Sebastià) que es va celebrar al circuit del Parc de Catalunya de Sabadell . Per aquesta ocasió la meva companya d’entrenament Paula Hritiuc em va deixar unes sabatilles amb claus. La sortida era en baixada i va ser rapidíssima. La resta de la cursa va ser dura i vaig anar perdent posicions des de la quarta del començament a la 10a en creuar la meta (Temps 00:13:09). Les meves companyes de l’Agrupació Atlètica de Catalunya van aconseguir els tres primers llocs de la cursa i així vàrem guanyar el títol.
Vaig tancar la temporada de cros amb el 42è Cros Ciutat de Mataró que enguany va ser el Campionat de Catalunya de Cros Individual i per Equips. El circuit d’aquest cros era més llarg amb una distància de 6.850m. També era més tècnic i tenia més desnivell.
Aquesta vegada vaig intentar de regular-me millor i sortir a un ritme més suau que la setmana anterior. El circuit era exigent però bonic, cosa la qual em va animar. Tanmateix, no em va sortir cap “xispa” de competició especial i vaig córrer amb la força i voluntat que tenia entrenada. Vaig arribar a meta en una meritòria 10a posició (Temps 00:26:13).
En resum, la temporada de cros ha sigut molt interessant i n’he après moltes coses noves. També m’ha servit per conèixer altres persones del món d’atletisme i entrenar en companyia molt agradable. Estic satisfeta!
Tanmateix, no hi ha temps per adormir-se…… ara em crida la muntanya!
On 4th January I travelled to Holland to visit my family and run the 40th PWN Egmond Half Marathon to be held in the small Dutch town Egmond aan Zee.
We had decided on this event only a couple of weeks before its date and César (my trainer) had pointed out that we wouldn’t prepare for it specifically. Even so, he included 3 particular speed work exercises in my training program in the last 3 weeks previous to the half marathon and he said I could substitute some of my cycling sessions by moderate running sessions. (The latter became unavoidable as I went away to the Pyrenees between Christmas and New Year and my bicycle wouldn’t fit in the car!)
Also, I kept working on my running technique supervised by Rafa Flores (athletics trainer).
On the day of the race I felt very excited as it would be my very first athletics competition in my native country and my whole family had come to support me!
The Egmond Half Marathon is a big Winter event with over 12.500 participants. The 21.1km race consists of one round through the coastal village of Egmond aan Zee, seven kilometres across the beach and nine kilometres through woods and dunes.
I started warming up quite soon, because it’s the actual race time which counts and not the nett time registered by the chip worn by each individual runner. This meant that after my warm-up I had to wait for another 25 minutes before the start.
The temperature was about 7-8ºC, which felt cold whilst standing, but promised to provide pleasant running conditions.
During the first km through the town it was crowded by all the spectators and participants. The air was filled with music too, and for a moment I lost all sense of speed and time.
Then I realised that I hadn’t initiated my stopwatch correctly, so I pressed the button and “waited” for the first lap to go by to obtain some information. After the first recorded km I saw that I was running at approximately 3:45min/km, a bit fast for me, so I slowed down a little bit.
A little later we ran down the beach through the loose sand and continued on the wet sand close to the sea. The wind was in my favour and my average speed was about 3:50min/km. This didn’t feel that fast, but during my training sessions it would have felt it for sure!!
Towards the end of this sandy part my calve muscles started to feel tired. …or was this just a sensation?? Because, when I entered the loose sand again into the dunes, I forgot about it completely.
The course continued on a beautiful undulating track across the dunes and then onto paved roads through the woods. We now headed back to Egmond aan Zee and had strong headwinds. I thought of sheltering behind another participant to reduce its impact, but there wasn’t anybody near me who was running at the same pace, and I couldn’t latch on to any of the passing runners. At this point my average speed had dropped to approximately 4:07-4:12min/km depending on the wind and the road inclination.
During the last 6-7km there were many spectators along the roads again, who cheered and encouraged me by name. (We all had our first names printed on our front and back numbers). The very last km was an ascent. First we headed to the lighthouse from which we were only about 200m away from the finish where my family was waiting for me.
My final race time was 1:25:06 (nett time: 1:25:01), a pleasing result which gave me a 3rd place in the category senior (18-35yrs).
I’d like to thank my family for their interest and support, and for sharing this great day with me.
El passat dissabte dia 17 de desembre va celebrar-se a Roquetes la VII edició de la Gala Esportiu del Consell Comarcal Baix Ebre.
En aquesta festa de l’esport van lliurar-se gran nombre de reconeixements a atletes de totes les edats i disciplines esportives. Per finalitzar la vetllada van entregar-se tres premis especials: El de Millor Esportista Escolar, el de Millor Esportista Federat en Edat Escolar i el de Millor Esportista Federat en Categoria Absoluta del Baix Ebre 2011. Finalment, el jurat va decidir d’atorgar-me a mi aquest darrer premi, un guardó que em fa especial il·lusió i que m’omple d’orgull pel que representa. Des d’aquí vull donar les gràcies al Consell Comarcal del Baix Ebre i a totes les persones que d’alguna manera m’han ajudat a crèixer amb el seu suport.
Ja s’ha acabat el circuit ebrenc 2011. Enguany he pogut gaudir de 8 curses de diferents longituds i característiques pròpies amb desnivells, dificultats tècniques i paratges molt variables, i de diferents modalitats (cursa, duatló, kv). Em sento afortunada i agraïda de tenir tants i tan bones possibilitats d’entrenar i provar-me a les Terres de l’Ebre i el Priorat, i espero que l’any vinent puc tornar a participar en un bon número de curses del circuit.
Enguany he disputat la classificació anomenada ÈLIT, una classificació especial sobre cinc curses del circuit. Aquesta categoria d’èlit es va crear per atletes que tenen altres compromisos durant la temporada i poden participar en només algunes proves del circuit que actualment consisteix de 20 curses i de les quals puntuen els millors resultats obtinguts en 12. L’Èlit té el mateix sistema de puntuació que en l’opció normal, però puntuen els millors resultats aconseguits en 5 proves en comptes de 12. D’Aquesta manera el seu creador volia oferir un repte als atletes que “sent bona i en opcions podi, no podien fer prou curses com per a puntuar pels seus compromisos”.
Us comunico això per fer conèixer millor aquesta categoria d’èlit als atletes que no la coneixien encara. Per a mi ha sigut una motivació extra de triar curses de les terres d’aquí, i m’ha donat la oportunitat de disputar una copa a les meves terres, el Trofeu Èlit. Crec que és una categoria molt interessant i prestigiosa, que atraurà molts atletes de tot arreu d’Espanya en futurs edicions (això sí, s’hauria d’establir un mínim de curses per la classificació general, perquè els corredors sàpiguen quin trofeu disputen, o bé el de la general per als atletes que s’entrenen durant tot l’any per participar i puntuar en el màxim de curses, o bé el de l’èlit).
Serà tot un repte tornar a disputar-lo i així defendre aquest Trofeu al 2012.
